Una nit al ‘Paraíso’

De vegades, quan la teoria enllaunada a un cd es porta a la pràctica en un directe, surt allò que anomenem la màgia de l’espectacle. La màgia que el talent de tres músics aconsegueix, tot transmutant al corral d’una casa en un lloc anomenat Hotel Paraiso: un punt de trobada per a perdedors i llangardaixos de tota mena. Els neons al carrer, l’olor a whisky, el soroll romanent de les converses, el tabac condensat en l’aire viciat i, enmig, els pensaments de la malaurada Victòria passegen en veu alta per l’escenari.

A la primera part, la nostra heroïna ens confessà que sempre havia sabut que hi ha un lloc de pau i tranquil·litat que ens espera (“Sé”), que en aquesta vida cal fer les coses amb passió, sense deixar que s’escape cap oportunitat per a la felicitat (“El tren de la pasión”); tot i que, de vegades, qui tens al costat no respon com cal a l’estima que li dones (“Razones de mujer”), i ho deixes córrer tot en un tuguri de mala mort on, per una cançó, et posen una copeta de vi (“En las calles de allá atrás”) fins un punt en què et trobes nit i dia en un lloc (“Hotel Paraiso”) on sota la pell de tots aquells vençuts, ferits d’amor i perdedors, pots trobar més humanitat que als llocs més pulcres. Però la vida, en els moments més inesperats, et torna al cor el record d’aquell tren que deixares escapar (“Hojas secas vuelan hasta tí”) perds la noció del temps en aquell club nocturn amb l’únic xarop d’una bona copa de whisky (“En horas bajas”), on et converteixes en la projecció d’allò que tens al davant, ja siga pau, dolor, tendresa, obsessió o bogeria (“Ruleta”). Al final de la partida, la nostra protagonista entén que de vegades ens deixem esclavitzar per les preocupacions diàries, mentre la vida passa (“Para cuatro días”). I, en acabar una dura jornada a l’Hotel Paraiso, per a Victòria només importa trobar algú que l’acarone amb tendresa (“Suave”).

L’adaptació de la tradicional valenciana “Els Negrets” serveix de punt d’inflexió als pensaments de Victòria. I és ací on comença la segona part del concert, ban farcida de versions que apropen el seu repertori original als clàssics de sempre i que ens provoquen una nostàlgia d’aquells temps. Com la magnífica adaptació que Òscar ha fet al valencià del standard jazz “Summertime” que Gershwin va composar per a “Porgy and Bess”, seguida de “Dos magnolias para tí” de Machín, el famós tango “Naranjo en flor” que “El Polaco” Goyeneche va popularitzar, “Dos Milongas (Pallissa-Amablement)” de la cantautora de la cançó catalana Guillermina Motta, “Rata de dos patas” de la famosa cantant mexicana Paquita la del barrio i, per a finalitzar, amb la participació de tot el públic fent els cors, la popular “Volare” de Domenico Modugno.

Així, de manera natural i sense esforç, la veu de Cristina domina els boleros, els tangos, la bossa, el fado i el jazz, amb la desimboltura i la gràcia pròpia d’una estrela de les d’abans; Òscar, per la seua banda, construeix el so amb la seua guitarra usant una tècnica que no entén de fronteres musicals i Abraham ho arrodoneix tot alternant el saxòfon amb una melòdica, que evoca un acordió en un carreró solitari, i la flauta travessera que transmet l’ànima de la bossa-nova. Una gran obra fora de temps, un espectacle amb una gran càrrega emocional. Un 10.

Per Carlos Roig

si vols vore més fotografies

Deixa un comentari