Senior i el Cor Brutal a Alzira

Divendres 9 de maig

a les 22:30h a la Sala “La Calle” d’Alzira.

Estimades cantoneres i cantoners, com ja sabreu els amics del Cor Brutal amb Senior estan estrenant el seu últim treball: “El poder del voler”. Encara retronen al corral les seues veus; les guitarres entonant les seues cançons, convertides en himnes, han quedat esculpides a la paret de rajola, amb frases com ara:

– Gran!
Eres tan gran
que les muntanyes s’agenollen
allà on vas.

– Amic Pep, te’n recordes de quan aquella vesprada la teua germana no trobava el Joan i ell estava amagat pintant-li unes roses ben grosses per fer-li un collar? 

–La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el signe dels temps.

Hem intentat poder tornar a viure moments tan innoblidables com aquells, però aquesta vegada com ells ens han dit: –Necessitem volum a puntapala, així resultarà impossible tindre’ls en esta ocasió per La Casa. Per això ens han oferit col·laborar en la presentació que faran a la sala “La Calle” c/ Salvador Santamaria, 14 d’Alzira, d’aquest divendres 9 de maig, l’entrada tindrà un cost de 10€. Com que ens trobem a pocs quilòmetres de distància, aquesta és una bona ocasió de tindre’ls de nou a prop.

Hem pensat en preparar un soparet d’enfaixat a la cantonera a les 20:30h, ficarem una mica de picadeta, beguda i després tots i totes junts cap a Alzira. També hem pensat en fer una reserva de les entrades tots junts per no quedar-nos a les portes.

Si vols reservar entrada envia’ns un correu a aquest enllaç.

Vos esperem!

Per si voleu reviure aquells moments que ens regalaren, ací vos deixem la música, fotos i vídeos d’un amic cantoner al qui li demanarem ficar-li paraules al que havíem acabat de viure en l’última visita que feren a la cantonera. Aquí teniu les seues paraules.

_MG_3702

“El passat dissabte vaig acudir a la crida de La Casa Cantonera, com de costum, i més tractant-se de la inauguració de les Jornades del 25 d’Abril “El despertar d’un poble”. L’artista presentat era Senior i el Cor Brutal dels que sols havia sentit parlar als fills d’uns amics, sabia que estaven tenint èxit en els Països Valencians del nord, i també tenia la referència de la crònica de la primera vegada que Senior, ell sol amb la seva guitarra, va visitar el pati de la casa, una crònica que em va resultar desmesurada tenint en compte el vídeo que va quedar en el tub d’aquella actuació.  A més he de recalcar que mai m’ha agradat la música americana, al menys mai m’ha cridat l’atenció tenint en compte la riquesa cultural que atresorem als valencians, i el rock l’he tastat en referències de joventut que ja em queden llunyanes, sempre he estat més proper a la tradició.

Així d’escèptic vaig començar el concert, amb La Casa Cantonera plena de gom a gom, i una bandera inventada, una senyera valenciana creuada amb les barres i estrel·les ianquis, el port dels quatre integrants de l’agrupació que marca una diferència evident, si al menys es tracta de creure-s’ho i de fer creure-s’ho a qui escolta, de manera natural Senior i El Cor Brutal ho aconsegueixen, sembla que ni ells mateix siguen conscients de l’efecte que estan causant en l’audiència, simplement es nota que gaudeixen del moment. Però des del mateix moment que començaren vaig tindre la intuïció de que aquell concert alguna cosa m’havia d’oferir.

El que més em va sorprendre, més enllà de la pose perfecta de grup de rock i la seva actitud, van ser les cançons, em va fer recordar quina ha de ser l’essència de la cançó popular i tradicional que tant m’agrada, les cançons tenen que moure’t per dins, tenen que convidar-te a cantar amb qui tens al costat, i el més important, les cançons tenen que parlar directament al teu pensar, parlar de tu en el teu idioma, i no parle només de gramàtica, ha de reflectir l’entorn sense deixar de banda les teves circumstàncies i vicissituds, i si alguna cosa fan les cançons de “València, Califòrnia”, és precisament això. Cançons com “Flor de maig” em recorda al fill d’un amic que ha tingut que marxar a Alemanya, “L’home que era ahir” pareix donar forma a un canvi de consciència, més individual que col·lectiu però no menys necessari, altres com “La gran esperança roja” conviden a prendre partit i determinar-se, cosa de la que em perdut costum, no van faltar les cançons més íntimes, la delicadesa de “Ella plou”, una nostàlgica perla de pop.

Però la que dona títol al disc em va impactar per la seva simplesa i profunditat, un mantra de quasi més de 10 minuts, versos amb els que m’agradaria tancar aquesta crònica. El concert va acabar en el carrer, amb Senior i el seu grup cantant una cançó inèdita, envoltat de tot el públic, tots cantant, i és cosa que poques vegades m’ha passat, doncs feia temps que un concert no em despertava, amb eixe optimisme, les ganes de cantar i cridar que estic orgullós d’estar on estic”

“I allí tots serem germans

i no patirem més fam

I l’amor s’escamparà

com el vi en un bon dinar”

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada