Òscar Briz – no caure és que m’agafes de les mans

Dissabte 1 de juny a les 19:30h


… En un món on se sabera apreciar la música de qualitat i en un Estat on es valorara amb igualtat real i no teòrica la gran riquesa de totes les seus llengües, deuria tindre  un gran lloc aquest artefacte del sabor mediterrani sobre l’amistat, l’amor, la vida i la mort… Johnny JJ


Sempre és un plaer obrir les portes a Òscar Briz. Sempre és reconstituent escoltar les seues cançons, els seus himnes. Sempre és un orgull dir ben alt l’estima i l’admiració que li prediquem. Sempre trobarà les portes d’aquesta casa obertes de bat a bat.

Aquesta vegada ve a presentar-nos els seus dos EP’s: No caure és que m’agafes de les mans i El soroll del nostre pas i ve acompanyat de Nacho Villanueva, al baix i Silvia Martí, a la bateria.

Òscar és un cantant que sempre ha exposat el que li ocorre i el que veu. No és dels que s’amaguen darrere de metàfores de situacions fictícies. Una sèrie d’esdeveniments desgraciats en el seu entorn més íntim el deixaren KO anímicament. La catarsi va arribar en forma de cançons i els quatre temes de l’EP No caure és que m’agafes de les mans són el fruit d’aquella resistència. De fet, les quatre cançons correspondrien a quatre estats d’ànim: crit de socors, acceptació de la mort, superació i somni. Unes lletres que contenen unes quantes belles estrofes sobre l’amistat, la vida i la mort.

Amb  El soroll del nostre pas, inclou una versió de la cançó “Plens de sol de bon matí” de Remigi Palmero, escrita per Vicent Andrés Estellés i que forma part del disc Humitat relativa (Pu-Put!, 1979). Briz ressorgeix més enèrgic que mai amb un desdeny electrònic, més centrat amb el concepte ‘musical’, amb la creació artística com a element d’empremta vital i perdurabilitat, amb la persistència. En tot cas si existeix una unitat entre els dos EP sens dubte ve donada pel moment, per la producció i pels arranjaments. Gravats en els estudis LittleCanyon. De nou, Òscar Briz aconsegueix transmetre les seues inquietuds més profundes, com només ell sap fer-ho: component al marge de les directrius.

Les il·lustracions de les dues portades porten la signatura de la pintora Empar Boix, amiga personal de Briz.

Per a qui no conega al valencià de l’Alcúdia, podem dir que és tota una institució, amb una incansable i dilatada trajectòria que comença en els seus adolescents 80’s, primer amb C.O.D.A. i després amb Banderas de Mayo. En la posterior dècada formaria part de bandes com The Beat Dealers i The Whitlams, preludi de la seua carrera en solitari a partir de l’any 2000 amb El temps ja ha arribat, Purdesig, Identitat aliena, Quart creixent, Asincronia, L’estiu, Youth i Entre llums i ombres. A més dels discos en solitari, Briz sempre ha alternat amb projectes com The Beat Dealers, Hotel Paraiso, El Corral de Pepeta o Planet 8, entre d’altres. Si no ens equivoquem  “No caure és que m’agafes dels mans” i “El Soroll del nostre pas” son els seus nové i desé treballs.

Una vegada més i totes les que facen falta, aquesta casa s’engalana per a gaudir com sempre de la música i lletres d’Òscar Briz, així és que no hi podeu faltar!

Vos esperem, com sempre, amb les portes obertes!

I apunteu a l’agenda:
Joe Pask / Salt – 8 de juny
Mr. Paimor / La segunda vuelta – 22 de juny