Hugo Mas – Nit d’abril

Nit a La Casa Cantonera, nit d’abril.

Abril de llavors escampades pel vent, mes de la marjal pendent de l’aigua. Tarongers d’abril, pefumats de canvi, de revolta, de llum…

Nit d’abril, nit de La Nuesa; abril on vam escoltar per primera vegada un presoner d’eternes primaveres… en directe, guitarra en mà, a pèl: Hugo Mas. Hugo-la-veu potent, melodiosa, acaronadora; una veu que parla, recita, canta… ….llengua sonora, triomfant, viva (que bé sona el nostre idioma al petit país de l’Alcoià!).

De daltabaix, de baixadalt vam relliscar per la barana de l’univers Hugo Mas: poesia, lentitut, torbador slowly; interpretació que modela paraules, música i versos… bellesa en-jazz-ada i flors, les flors de l’àrtic. A tocs d’acords: esbarts de chanson, plugim de Josep Ribera, de Manel Rodríguez-Castelló, de Miquel Martí i Pol, de Rimbau, Osti, osti…. açò és possible??? Confiteorianament volíem ser aquella nit Hugo Mas, cantar com ell, en francés, en castellà, en anglés, en català d’Alcoi, ser Leonard Valenciamèrica Cohen.

+ fotos – mateo sanchis

Després d’aplaudir, sopàrem. Apres les jours et les seasons, gaudírem… de l’exposició de benvinguda i del curtmetratge “independència”. Ja sabeu que sopar al pati de La Casa Cantonera no és sols menjar, és riure, xarrar, mirar-nos, masturbar-te nos: el mutualisme més perfecte. Així, estimant-te-nos, rodolàrem cap al café i les coques, cap a la contrada de la mistela i els poemes de Vicent Nàcher, les cançons de Toni, el de l’Hostal i seguidament… Més Hugo, més… corrandes de l’exili, una nit de lluna plena… omplíren d’ovidis-estels la nit. Ovidis fent-nos créixer de la llavor de l’ombra amarga; nit sense núvols, extensa. Entre nosaltres s’exten tota la democràcia de dos cossos. No vull partir amor… En aquella segona (i inesperada) part del recital, Hugo obri una màgica i secreta motxil·la amb les seues mans i una mica tots, acompanyant-lo, amb les nostres petites veus l’ajudàrem: Víctor Jara, Silvio, Lluís Llach, Paco Ibàñez, Daniel Viglietti i més que ja no recorde… Abril de revolta, de lluita; llibertari abril; abril del 74; abril d’anys de “no és això companys, no és això…” Je dors. Tu m’aimes? Oui, je suis sûre que tu m’aimes.

L’endemà, escoltava per primer cop el disc al cotxe, des d’Algemesí fins l’aeroport de L’Altet, 3 hores, anada i tornada, una i altra vegada anava girant el CD. Sobredosi d’Hugo Mas, hepàtica i ventral, plorar oïnt-la… plorar amb la música i conduïnt… tot un risc per a la DGT… totalment ferit per l’energia dels versos. Un mes més tard, anava amb Xim a València, a escoltar-lo de nou, aquesta vegada amb piano, contrabaix, guitarra… Et deixe amor, el teuladinet, amor, totes les nits d’estimar-te.

Nit a La Casa Cantonera, nit d’abril; el mes de les llavors escampades pel vent. Ara, la marjal acull l’aigua i tendres brots d’arròs novell; maig de revolta, juny de la llum… Però fou la nit d’abril, de l’ametler de flors cremades. Ho recordes? Abril que tot ens ho deixa: la lentitut, la bellesa de les paraules, la delicadesa d’una veu, la contundència d’un idioma acaronador, l’encanteri enjazzador d’un tot-inclós; únic Hugo Mas. No, no ens tempta la fredor del vidre, i sobrevivim (si, si amb llàgrimes als ulls ho escric) aigües amunt del somni. Hugo Mas: no deixes de fer-nos sobreviure, nosaltres no deixarem de perseguir-te…

Joan Paredes

1 Comentari

  1. Ximo

    Vaja crònica més esborronadora!
    Us envege per l’abril que em vaig perdre.
    Com diu Joan, a mi també m’arribà, tot i que amb retard, en ple maig, com les fruites tardanes que creixen quan la resta d’arbres està amb flor, com les taronges del repom. Malgrat tot, encara vaig arribar a temps de tastar la dolçor genuïna.
    Gràcies, Joan.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada